Ultimes cosetes per la uni... Consell de l'Estudiantat, Congres UPC Sostenible..

Bueno, després de tant de temps sense escriure, ara se m'han acumulats cosetes que volia explicar.
Intentaré explicar les coses importants que m'han passat en aquest temps sense escriure...
Per una banda, després de tancar una etapa de 6 anys a l'ETSEIB al Juny... Juliol.... que la veritat encara no acabo de desenganxar-me... no se si es bo o dolent, però la veritat es que tant la delegació, com el grup d'ESF-uni ha estat una de les millors experiències, l’experiència associativa de l’ universitat... hem quedo amb això sens dubte del tot el que m'ha aportat la carrera... i no perquè no m'agradi l'enginyeria, perquè els que hem coneixeu sabeu que m'agrada l'enginyeria, ara be, ja no tant en el que s'aplica en la seva majoria.
Wenops, de les últimes coses que hem quedo de la universitat son la participació al I Congrés UPC Sostenible 2015, el pas pel Consell de l'Estudiantat, el segon projecte de cooperació amb el CCD i l'Erasmus que tot just estic començant a viure. Avui hem tractaré d'explicar les dues primeres.

Al congrés hem va reconciliar amb la universitat i amb les persones, que es feien preguntes, i que treballen per millorar la universitat. En concret el congrés tractava de incidir sobre la nova configuració de Graus a la UPC, i perquè en aquesta s’introduís temes de sostenibilitat, de responsabilitat social...
Ens van convidar al Consell de l'Estudiantat, on he estat ficat des del desembre i m'ha aportat també una visió del que seria la representació a nivell UPC, i me adonat que es poden fer moltes moltes coses, i de fet hi ha molt molt per fer! Ja que la manca de representació estudiantil en aquest àmbits es massa gran... A les escoles hi ha més o menys gent mobilitzada i organitzada, però a nivell UPC...
Va ser una experiència molt guai, vam intentar tirar endavant un munt de petites iniciatives que ens vam plantejar amb els que hi estàvem (tot i que massa sovint hem trobava massa sol tirant les iniciatives.... ja m'havia avisat la Milena per això, així que ja vaig agafar una aptitud de no esperar res de ningú...). Una de las iniciatives va ser intentar obrir 24 hores alguna biblio de la UPC com fa l’autònoma, la Pompeu, UB... o ni que fos una sala d'estudi. Vam trobar que el vicerector tenia voluntat, va engegar un estudia per veure l’ús de les biblios, i l'estudi va reflexar el que molta gent venia queixant-se, la Gabriel Ferraté es massa petita per tot el Campus Nord. Vam treure el compromís d'obrir la GF fins les 2.30 durant l’època d’exàmens, sembla ser que surt molt car obrir tota la nit... però amb el compromís de obrir 24 algunes sales d'estudi. Es que es veu que els bibliotecaris argumenten que les biblios son llocs de consulta, i per exclusivament estudiar pues que no volen obrir, uns follons... tampoc m'enrollaré més amb el tema, el deixaré així mal explicat que així col·laboro en crear mal-informació, :D
També vam intentar exportar el Bicing a tota la UPC, però la de l'ajuntament que s'havia de reunir amb el Rector es va trencar una cama... va quedar la voluntat d'intentar tirar-ho endavant i al Consell de Govern va recolsar l'idea... no se que faran aquest anys els del consell pero s'hauria d'insistir i anar darrera d'aconseguir aquest servei que seria genial!
Vam fer fora a un becari que tenia la geta de no passar ni a fer veure que feia algu.... vam fitxar un tiu perquè fes una nova web, l'altra era impresentable... però la veritat es que la nova va quedar llesta per juny-juliol i encara esta per ficar contingut.... http://consell.futuredisk.net/
També el treball a les comissions va estar guai, ja que es debatien temés de l'adaptació dels nous graus a Bolonya, lo trist es que a la meitat de reunions estava jo sòl.... També hem vaig ficar al Consell Social per curiositat i també intentant seguir el camí de la decisió del trasllat de l'ETSEIB fins als llocs on calgués... després de més de 5 anys tractant el tema...
Al CS vaig tenir la sort de conèixer gent força interessant, com en Ramon Folch, l'Isabel Clara Simó... i també suposo a expressar-me millor del que m’expresso... que el meu català-castellà de Barberà.... i bueno certa deficiència a l'hora d’expressar-me, no només oral, sinó escrit també... més que demostrada en mails sense punts i a part, jaja, tic intentant millorar, poc a poc... des d'aquell programa que fèiem a Radio Barberà, la Vecina de Enfrente amb els col·legues de Barberà, on s'hem travava la llengua, vaig veure clarament que tenia un problema a l'hora de vocalitzar, jiji.
Però suposo que una des les coses més guais va ser tirar endavant la revista del CdE, titulada la Nevera (per la nevera inútil que algú més inútil encara que la nevera, va comprar per ficar al "despatxet" del CdE..., sabeu que hi ha una trituradora de paper? una Dimo, que jo no sabia ni que era això... i un munt de material inútil comprat amb el diner del Consell... diner públic!).

La Nevera intenta ser un revista que creï més comunitat UPC, que si be a nivell de professors existeix, a nivell d'estudiantat es molt pobre. La revista tracta d'explicar que es el CdE, crear xarxa entre delegacions, associacions, donar a conèixer centres de la UPC interessants que de vegades es coneixen poc, com el Centre de Cooperació pel Desenvolupament (que hem vaig enterar que ho va crear el Consell Social fa un temps... guaita tu si es poden fer coses al CS!!), el Centre per a la Sostenibilitat, el Servei de Llengües.... i clar estar, per donar veu i més pes a tot el que fa l'estudiantat. Vam fer una tirada de 15.000 que tot i semblar moltes (som moltes!) ve a ser la meitat de l'estudiantat de la UPC, i el problema logístic de com repartir-les el vam salvar repartint-les amb les matricules del Juliol... ara a veure els pròxims números... si es segueix fent, com es farà....

Bueno, que me liat a parlar del CdE i no vegis.... reprenent el tema del Congres UPC Sostenible, vaig decidir fer una ponència, que al final va acabar sent la que vam presentar com a CdE... Tot i que la presentació va ser algú diferent del que en inici havia presentat per escrit... si voleu veure la presentació esta penjada a la web del Congrés: http://sites.upc.edu/~w-cpma/congres/index.html
i la ponència.... pues la poso aquí ala, per si era curt el post...

LES MANCANCES A LA DOCÈNCIA DE LA UPC EN
EDUCACIÓ PER A UN DESENVOLUPAMENT HUMÀ
SOSTENIBLE

Raúl Velasco Fernández
Consell de l’Estudiantat de la UPC
S204 C. Jordi Girona 1-3
Edifici Omega - Campus Nord de la UPC
08034 – Barcelona, Espanya
Telèfon: +34 93 413 78 13
velasco.raul@gmail.com

En primer lloc identificarem la ponència en el 1r. bloc temàtic proposat, la
innovació docent.
Com a estudiant i membre de diferents òrgans de govern de la UPC, m’he adonat que l’educació que s’imparteix a la nostra Universitat té mancances en molts sentits, però especialment en l’educació en valors a l’enginyeria i en l’enfocament transversal dels estudis. Alhora, aquesta UPC està lluny de tenir un impacte ambiental i una gestió interna de funcionament, com per exemple en la gestió de residus, que pugui servir d’exemple a la societat.
Si bé en l’educació que s’imparteix a la UPC se’ns ensenyen uns coneixements tècnics, o se’ns donen les eines per assolir-los, no se’ns ensenya a tenir-ne una visió crítica, així com tampoc de les seves aplicacions i les seves conseqüències. Tampoc no se’ns educa a través de l’ensenyament reglat per adquirir els valors ètics i de responsabilitat social lligats estretament a coneixements i eines que sí que se’ns està ensenyant a utilitzar. Seria injust no remarcar que hi ha certs professors que per iniciativa pròpia sí que fan esforços en aquest sentit.
El fet que la UPC sigui una universitat pública, fa especialment important la responsabilitat social que ha de tenir. La UPC ha d’assumir un compromís amb la societat especialment important, no només per formar part del sistema educatiu públic, que té una gran part de responsabilitat en el perfil de les generacions futures, sinó també per l’important rol que juga en la recerca i en la transferència de tecnologia als sistemes productius i als serveis de la societat actual. És clarament evident la importància que han agafat en el desenvolupament econòmic el coneixement i el desenvolupament de noves tecnologies, aspectes en què la Universitat juga un paper molt destacat. Alhora, moltes decisions de gran importància es prenen basant-se en estudis tècnics, els quals recomanaran en molts dels casos unes o altres opcions en funció dels valors dels professionals que hi ha darrere.
Però per parlar sobre el rol de la universitat en el desenvolupament em remetré a les paraules d’Alejandra Boni,1 potser d’una manera massa extensa però, al meu parer necessària: “...la educación universitaria puede formar líderes inspiradores que se desempeñen eficazmente en el mundo político y económico del siglo XXI y profesionales especializados que pueden inventar, adoptar y transferir la tecnología moderna a todos los sectores de la sociedad. Y, por último, lo que nos parece más fundamental, la educación superior aumenta las opciones de las personas y, por tanto, contribuye directamente al desarrollo humano de los habitantes de todo el mundo. Dado este papel enormemente relevante para el desarrollo humano que a nuestro juicio tiene la
educación superior, es importante que sea considerada como un bien público global, que no puede dejarse a las fuerzas del mercado. Sin embargo [...], ésta no es la tendencia de la educación universitaria en el contexto actual. Las fuerzas económicas y políticas que dirigen el proceso globalizador impulsan hacia otra dirección: hacia una educación universitaria que prepare a los recursos humanos para un tipo de empresa donde los criterios fundamentales son la eficiencia y la rentabilidad. A nuestro juicio, esta es la cuestión central del debate, sobre el rol de la universidad en el contexto de la globalización: por un lado, el considerar la educación terciaria como un bien público global o como un servicio sujeto a la dinámica del mercado, por otro, la reflexión sobre si la universidad debe formar buenos especialistas para competir en el mercado global, y de esa manera aumentar la capacidad científico-tecnológica de un país para que sea más competitivo, o formar ciudadanos comprometidos con un modelo de desarrollo equitativo y sostenible para todo el planeta. O ambas cosas, si esto es posible.”
En aquest sentit que apunta A. Boni, crec fermament que una universitat pública com la UPC ha de fer una aposta compromesa per formar el seu estudiantat en la línea del compromís per a un desenvolupament equitatiu i sostenible. Si bé actualment en algunes assignatures s’acostuma a fer petites referències a mesures mediambientals, no deixen de ser d’un caire molt anecdòtic i dispers. Alhora, assignatures com Projectes o Tecnologia del Mediambient, que introdueixen alguns criteris crítics vers el desenvolupament i l’aplicació de certes tecnologies, acostumen normalment a impartirse a l’últim curs de la carrera. Això fa perdre la possibilitat que l’estudiantat sigui més crític amb la seva formació.
Si bé molts experts en l’àmbit de l’educació per a un desenvolupament humà sostenible aposten per una educació transversal en aquests temes, crec que seria un bon començament establir una assignatura troncal i obligatòria per formar en aquest àmbit i consolidar uns valors i unes directius clares. Aquesta assignatura s’hauria d’enfocar des d’una perspectiva global de la responsabilitat social que ha d’assumir tot titulat universitari en el seu àmbit. Alhora hauria d’aproximar l’estudiantat a l’impacte i la globalitat del desenvolupament, fent èmfasis en els problemes desencadenats per l’externalització dels impactes mediambientals i els problemes creats a països tercers per l’explotació de recursos. S’ha d’aproximar als estudiants la responsabilitat global que adquiriran en prendre certes decisions, apropant-los als problemes del Sud, massa cops creats pel desenvolupament del Nord. Alhora crec que s’haurien d’establir en totes les carreres itineraris de cooperació. L’experiència adquirida pels programes de
cooperació treuen a la llum que les necessitats de formació són molt diferents per als professionals que actuen en contextos locals diferents dels nostres. La UPC ha de donar una formació tecnològica ajustada també a la realitat d’altres contextos i col·laborar així activament a formar professionals que hauran de treballar en altres països amb realitats molt diferents.
D’altra banda, per aconseguir un formació transversal en l’educació en uns valors que condueixin a un desenvolupament humà sostenible, la Universitat ha d’iniciar un pla estratègic d’actuació a gran escala. Començant per realitzar una formació de formadors, alhora que s’introdueixen fortament aquests temes de responsabilitat social als programes de doctorat, garantint així uns futurs professorsuniversitaris preparats per als nous reptes de la Universitat.
Una altra línea d’actuació, i de molt importància, és l’actual revisió de plans d’estudi per a l’adaptació al Pla de Bolonya. Actualment s’està confeccionant tot el mapa de graus que tindrà en pocs anys la UPC. És en aquest context que a la UPC se li planteja una gran oportunitat de començar a implantar en els nous plans d’estudis unes línees de clar compromís amb el desenvolupament humà sostenible, que se li han d’exigir des dels diferents àmbits de la Universitat i de la mateixa societat. La Universitat no ha de tenir por i ha d’apostar amb fermesa per tenir un rol actiu, important i, per què no, de lideratge en el treball per un món més equitatiu i just.
D’aquesta manera pot incidir activament tant en l’actualitat, amb tota la seva capacitat d’assessorament i transferència d’una tecnologia apropiada, com en el futur, formant les persones del demà.
1. Boni, Alejandra; Agustí Pérez-Foguet, Agustí (Coord.) (2006). Construir la
ciudadanía global desde la universidad. Colección Informes 32, Intermón
Oxfam, Roger de Llúria, 15. 08010 Barcelona. Federación Española de
Ingeniería Sin Fronteras, Pelai, 55, 2º 2º 08001 Barcelona. ISBN: 84-8452-448

En construccion, no aguanto más esa foto de capullo como bienvenida al blog....

Joer que rabia me da esa foto en la puerta de la universidad de ingeniería.... jops, no puedo esperar más a que tenga tiempo para actualizar el blog! Así que de momento pongo este monigote que siempre me ha hecho gracia, y os dejo un texto más abajo que leí el otro día y me hizo reflexionar un rato sobre que somos, como nos valoramos, como construimos nuestra personalidad.... a ver que os parece!

"..." Desde jóvenes se nos ha educado, no tratando de que nosotros descubriéramos lo que somos en nosotros mismos, sino valorándonos siem­pre en función de nuestras actividades, de nuestro rendi­miento, siempre en comparación con los demás. Tanto es así que prácticamente éste parece, a simple vista, el único modo de conocernos: yo soy bastante honrado (bastante es un término comparativo); yo soy muy activo, yo soy más rico, yo soy muy emprendedor. Más, menos, es decir, siem­pre en relación con algo. En todo momento nos estamos definiendo respecto a los demás. Se nos ha dicho que un ser humano vale lo que es capaz de hacer, vale el valor que se le da, y, como este valor depende de su éxito, de su presti­gio, de su valoración social, esto ha hecho que nosotros, desde pequeñitos, nos apoyemos en querer que los demás nos juzguen bien, nos valoren, en que estemos siempre pendientes de estos esquemas de valoración social.

Y, así, organizamos nuestra conducta, nuestros valores, y estima­mos a las personas según que nos valoren, que nos reco­nozcan más o menos. Estamos viviendo en virtud de una valoración comparativa constante. Nunca se nos ha valora­do, nunca se nos ha educado para que nosotros tratemos de descubrir qué somos nosotros mismos, en nosotros mis­mos, por nosotros mismos.

De este modo, nos sentimos satisfechos cuando nues­tro valor queda afirmado, confirmado, aceptado o recono­cido por los demás, y nos sentimos insatisfechos cuando no se nos reconoce, cuando se nos critica. Tanto es así que, si unos nos valoran y otros nos critican, llega un momento en que no sabemos si valemos o no; estamos a merced de nues­tra cotización social.

Y esta necesidad de aparecer de un modo, para merecer unos juicios determinados, nos aleja cada vez más de nues­tra posibilidad de ser. Hemos de cuidar las apariencias ante los demás y ante nosotros mismos.

Cuando uno hace algo que va en contra de su valoración exterior, uno mismo se siente indispuesto, uno mismo se siente deprimido. Estamos tan pen­dientes de esta valoración que hemos hecho de nosotros mismos, del yo triun­fante, del yo victorioso que, cuando algo de nuestra experiencia contradice esa valoración, nos sentimos disminuidos; vivimos más en nuestra idea que en la experiencia genuina que podamos te­ner de lo que uno realmente es. Hemos trasladado nuestra vida desde un plano vivencial directo a un plano de inter­pretación intelectual constante. De este modo estamos edi­ficando un sistema de valores completamente falso, com­pletamente artificial, que nos aleja de nosotros mismos.

Se ha llegado a decir que esto es inevitable, que esto es lo normal, lo natural, y que las cosas son de este modo y hay que seguir el juego y nada más. "..."